La memòria del foc
La zona mediterrània sempre ha estat un lloc
que ha mostrat un interès especial pels esdeveniments relacionats amb el foc.
Dimonis, dracs i altres bèsties de
complicada pronúncia i de més difícil recordatori han desfilat pels ulls de
totes aquelles persones que van participar de manera voluntària o com a simples
espectadors de la seva descomunal demostració de poder.
El sud de Catalunya ha estat una de les
zones on més arrelades trobem aquestes tradicions. Tant és així que des de l’Edat
Mitjana podem comptar amb successos provocats pels grups de diables.
Aquestes colles resulten atractives per a l’artista ja que hi
trobem les emocions pròpies d’un grup
humà cohesionat que gaudeix i pateix de manera significativa, mostrant la contínua
lluita per poder fer allò que constitueix la base de la seva pròpia existència.
Sota una pluja d’espurnes, les emocions es
van mostrant i retraten un panorama que podríem catalogar com un resum dels
sentiments que configuren la nostra raó de ser.
Les espurnes elaboren sobtats dibuixos
convertint el foc en un improvisat artista creador d’espais i figures.
En les retines de l’espectador roman aquesta
efímera obra que destrueix i, alhora, és capaç de construir sobre les seves
pròpies cendres.
Mentre les últimes espurnes s’apaguen en la
foscor de la nit, les impressions cobren evidència: Del foc només queda la seva
eterna i sentida memòria.
Lluís
Bolívar
